Hola a tothom!!

Avui hem fet dia complet, complet.

En resum: Llevar-nos a les dues de la matinada per veure el Barça, a les quatre sortir cap al volcà Ijen, pujar 600 metres de desnivell i tres quilòmetres de camí, arribar a Ketapang per agafar el ferry, passar la travessa vomitant a una paperera (espectacle impagable pels locals), agafar bus 4 hores fins a Denpasar i taxi fins a Ubud on vam arribar a les vuit menys quart de la tarda. Ole…. Complet, complet!!

Aquí teniu la prova de la nostra matinada blaugrana. Vam veure el partit els dos sols davant una tele que ens van posar al costat de la piscina de l’hotel de Sempol. Hi havia uns quants locals veient també al partit per algun lloc a prop perquè sentíem crits.

Gol de Pedro a les dues i quart del matí Ja som campions!!!

Després del partit vam esmorzar una mica i a les quatre vam agafar la furgo per acostar-nos a Paltuding, el lloc d’inici de l’ascenció al Kawah Ijen. Vam arribar a les 5.30h i vam començar a pujar.

Primer el camí anava fent planer però després es va començar a posar costerut, sort que t’anaves entretenint amb les vistes i també amb els nois que anaven carregats amb les cistelles buides i que pujaven cap al volcà. Pel camí també van anar trobant cistelles plenes que els més matiners ja havien deixat en el primer viatge.

Vam arribar a dalt al cap d’una hora i quart aproximadament i el paisatge va se impressionant. Es podia veure el llac al fons del cràter d’aigua ben blava i també la part d’on s’extreu el sofre ben groga i fumejant.

Vam estar una bona estona bocabadats fent fotos, les noies suïsses van voler baixar cap a baix però al veure que molestaven als nois carregats que pujaven van desistir. Ole per elles! En canvi un munt de turistes anaven baixant, sense tenir en compte si molestaven ni tampoc el perill del fum que sortia del sofre.

Nosaltres vam esperar a dalt que el sol sortís per les muntanyes i il·luminés el llac, una passada.

En aquests moments, veient els nois carregats, ens van dir que fan dos viatges al dia amb una càrrega d’entre 80-120kg, t’adones que NO et pots queixar de la teva feina, que no és just, que vius la mar de bé i que hi ha gent que realment té les coses molt més difícil que tu. Per tant, reconeixem que som uns privilegiats!

Vam baixar gaudint del paisatge, pensant i de tant en tant acompanyats d’algun dels nois amb la seva càrrega, sembla mentida però en alguns trams inclús anaven més ràpids que nosaltres. Realment sorprenent.

A les nou vam sortir cap a Ketapang a buscar el ferry. La primera part del camí va ser criminal, un camí tot ple de pedres i sots, nosaltres anàvem amb una furgo que de tant en tant tocava a terra. No vegis quin meneito ens vam fer.

El camí de pedres

Per sort, una vegada deixat el camí de pedres, vam agafar la carretera i a dos quarts de deu ja estàvem davant del ferry. Com havíem esmorzat molt d’hora vam decidir, maleïda la idea, de fer un esmorzar-dinar. Tots menys la Andrea vam demanar alguna cosa per menjar, jo vaig demanar truita però em van aparèixer dos ous ferrats ben ben fregits. Res, feien bona pinta i tot, així que  cap a dins. Aixxxx

Mentre esperàvem que tothom acabés i les noies van anar a comprar un gelat, la meva panxa va començar a fer soroll. Vaig anar al lavabo i van sortir tots els ous, després ja no sé quantes vegades hi vaig tornar però a l’estómac ja no m’hi quedava res de res…. i a més quina calor!!

Com més o menys estava recuperada vam anar a buscar el ferry, 6000 IDR i cap a munt. Érem els únics turistes del ferry i al principi a prop de la barana amb el vent fresquet perfecte. La Stephanie em va donar unes boletes d’homeopatia i tot semblava que millorava, doncs res de res. Al final vaig acabar amorrada a la paperera d’allà a prop, va ser un espectacle, tots els locals del ferry mirant estranyats què passava. Al final ho vaig treure tot i tot, també he perdut el compte de les vegades que vaig visitar la paperera i em vaig començar a trobar millor. Haig de dir que les noies suïsses i el Màrius em van cuidar la mar de bé.

Vam arribar a Gilimanuk (Bali) a les dues i mitja, a Bali  és una hora més respecte Java, ens vam esperar mitja hora a que em trobés millor i vam agafar l’autobús local per arribar a Denpasar. L’autobús anava a un promitg de 30km/h ja que vam veure un cartell que posava 126km i nosaltres vam tardar 4hores. Encara que no m’estranya, anava parant a fer ofrenes, recollint gent, res tranquilitat absoluta.

A l’arribar a Denpasar ràpidament vam trobar un taxi que ens va portar a Ubud, a més el vam compartir amb una noia alemanya que també anava cap allà, així que encara ens va sortir bé.

A l’arribar a l’hotel, una bona dutxa i relax. Jo vaig anar a dormir ben d’hora i el Màrius es va quedar una bona estona amb l’ordinador. Això sí avui ens hem llevat a les 10h, com uns senyors.

M&M